Hipolactàsia

 La hipolactàsia consisteix en la deficiència de l’enzim lactasa de la mucosa intestinal. Com a resultat, la lactosa no pot ser hidrolitzada ni absorbida, provocant un conjunt de símptomes a nivell gastrointestinal després d’haver ingerit lactosa en forma de llet o productes lactis. Aquesta situació es coneguda com a intolerància a la lactosa, i no s’ha de confondre amb l’al·lèrgia a la llet, que és el resultat de la reacció del sistema immunològic contra alguna de les proteïnes presents a la llet, principalment a la caseïna.

Quan la lactasa de la dieta no pot ser digerida i absorbida a l’intestí prim, arriba al colon, genera problemes osmòtics que provoca la secreció de líquids i ions cap a la llum de l’intestí. Per altra banda, aquesta lactosa pot ser fermentada per diversos bacteris de la flora intestinal, procés que genera com a productes àcids grassos de cadena curta i diversos gasos (CO2, H2 i metà).

D’aquesta manera, els principals símptomes associats a la intolerància a la lactosa són: dolor abdominal, diarrea, distensió abdominal, flatulència i sensació d’indisposició. Aquests símptomes es manifesten habitualment entre els 30 minuts i les dues hores posteriors al consum de lactosa, i normalment desapareixen al cap de 3 a 6 hores. La gravetat del quadre depèn de la quantitat de lactosa ingerida, de l’activitat lactasa de la persona i de la seva flora intestinal. Les conseqüències més greus es poden donar entre els nadons, ja que en ser la llet materna el seu aliment bàsic, aquesta situació pot provocar un estat de malnutrició.

Tipus d’hipolactàsia.

S’ha descrit tres tipus d’hipolactàsia:

(a) Hipolactàsia primària. Consisteix en una disminució progressiva de l’activitat lactasa al llarg del creixement. Està relacionada amb la regulació del gen que codifica aquest enzima, i que suposa uns disminució en les seva taxa de transcripció amb l’edat, normalment a partir dels 5-6 anys de vida, tot i que pot trigar en manifestar-se completament fins l’adolescència. És la forma més habitual, i la seva prevalença varia considerablement segons el grup ètnic.

(b) Hipolactàsia secundària. Apareix com a resultat d’una lesió en la mucosa intestinal, de una malaltia que afecti a l’intestí prim o del tractament amb alguns fàrmacs, fets que poden provocar una disminució en l’activitat lactasa. Algunes patologies, com la malaltia celíaca o la malaltia de Crohn poden també causar-la. A diferència de la hipolactàsia primària, és un trastorn temporal que desapareix quan el problema de base que l’ha causada ja no està present o ha estat convenientment tractat.

(c) Hipolactàsia congènita. Es deguda a la incapacitat de sintetitzar la lactasa intestinal ja des del mateix moment del naixement degut a una deficiència autosòmica recessiva que afecta al gen que codifica la lactasa. Pot ser fatal si no es diagnostica ràpidament degut a una greu deshidratació i pèrdua de pes, tot i que és una malaltia molt poc freqüent, ja que només es coneixen uns 40 casos en tot el mon. L’únic tractament consisteix en proporcionar al nadó una llet especial sense lactosa.

Prevalença de la hipolactàsia.

S’estima que la hipolactàsia afecta a un 75% de la població mundial, però amb importants diferències geogràfiques. A Espanya afecta al 29% de la població. En canvi, la incidencia és especialment elevada a l’Àfrica austral (gairebé el 100%), l’Àsia oriental (90%), la població aborigen d’Austràlia (85%) i la comunitat afroamericana (75%), mentre que és molt menys freqüent entre les població del nord d’Europa (5%). [Figura 1]

Figura 1: Prevalença de la intolerància a la lactosa al mon

Diagnòstic de la hipolactàsia.

S’han desenvolupat diferents proves per diagnosticar la hipolactàsia. Les més utilitzades són les següents.

(a) Determinació de l’activitat lactasa en mostres de biòpsia intestinal.

(b) Determinació dels nivells de glucosa en sang després d’una ingesta de lactosa.

(c) Test de l’hidrogen espirat (BHT).

(d) Test del metà espirat (BCH4T).

D’aquestes proves, les més utilitzades són el BHT i el BCH4T, que consisteixen en la determinació d’un d’aquests dos gasos (hidrogen o metà) abans i després d’administrar al pacient una sobrecàrrega oral de lactosa. Aquests dos gasos només poden ser produïts al nostre cos com a resultat del metabolisme dels carbohidrats per part de la flora intestinal, passant a través de la sang des de l’intestí cap als pulmons, on són determinats a l’alè. Un augment en la seva producció es considera indicadors de d’una deficient absorció de la lactosa. Es considera que aquestes proves diagnòstiques són altament sensibles i especifiques, a més de ser fàcils d’aplicar, força econòmiques i no són invasives.

Tractament de la hipolactàsia.

Hi ha dues estratègies principals per tractar aquesta malaltia:

(a) Evitar o reduir la ingestió de llet i de productes lactis. El consum de quantitats moderades d’aquests aliments durant els àpats pot reduir considerablement els símptomes en comparació a fer-ho de manera separada. També és important tenir en compte que la gravetat dels símptomes pot variar entre els diferents productes lactis consumits; així, el iogurt (degut a la presència de bacteris que poden degradar la lactosa) i els formatges curats (que presenten un baix contingut de lactosa) provoquen menys símptomes que altres productes lactis. No obstant, s’ha de tenir en compte que una dieta sense productes làctic pot provocar una deficiència en calci, fòsfor i vitamina D, el que pot donar lloc a una pèrdua de massa òssia. Alternativament, es poden prendre aliments sense lactosa, dels quals hi ha una important varietat al mercat.

(b) Administració de suplements de lactasa. Existeix al mercat un gran nombre de productes (en format de gotes, càpsules o tabletes) que contenen lactasa per tal que les persones afectades per aquest problema els prenguin abans de consumir productes lactis per poder digerir la lactosa present en aquests aliments o que es poden afegir directament a la llet.

David López

Referències:

[2] INFANTE PINA, D., PEÑA QUINTANA, L., SIERRA SALINAS, C. “Intolerancia a la lactosa”. Dins: Acta Pediátrica Española, núm. 73, pàgines 249-258 (2015).

[3] LOMER, M.C.E., PARKES, G.C., SANDERSON, J.D. “Review article: lactose intolerance in clinical practice. Myths and realities”. Dins: Alimentary Pharmacology and Therapeutics, núm. 27, pàgines 93-103 (2008).

[4] SABORIDO, Rebeca, LEIS, Rosana. “El yogur y recomendaciones dietéticas en la intolerancia a la lactosa”. Dins: Nutrición Hospitalaria, núm. 35, pàgines 45-48 (2018).

Fonts de les imatges:

Figura 1: 

https://www.thelancet.com/journals/langas/article/PIIS2468-1253(17)30154-1/fulltext